FAPAC

Escola Costa i Llobera (Barcelona)

50 flors, i alguna espina, al regne màgic de Costa i Llobera

Hi havia una vegada un país petit. Els nens i les nenes, com a tot el món, anaven a aprendre a l’escola, però no podien triar massa a quin pupitre seure... Resulta que en aquell regne manava un militarot, panxut per la gràcia de Déu, al qual no agradaven les escoles sinó eren de les que ell anomenava “de sotana rígida”; ni tan sols acceptava els hàbits o els uniformes “de màniga ampla”. De cap manera estaven permeses les escoles amb color propi o amb perfums de llibertat.

Les escoles, com les flors, no haurien de tenir pàtria (encara que estesin molt arrelades al territori) i no haurien de tenir més propietari que tots i cadascun dels que vulguin mirar-les, olorar-les o acaronar-les dolçament. És clar que sempre hi haurà flors exòtiques o cultivades molt cares, però mai es podran comparar amb la bellesa d’una floreta de marge, que és per a tothom, que fa bonic i omple de colors, olors i textures, el camí de tots.

Però en aquells temps de mal record, a aquella nació amb poca llibertat i amb bona memòria, hi havia molts bons mestres, homes i dones que parlaven amb qui els escoltés o que escrivien d’amagat les fórmules màgiques per a gaudir ensenyant i fer gaudir aprenent, per a transmetre la solidaritat, l’amistat, la llibertat, les bones maneres..., i també els coneixements necessaris per a viure en un món immens, amb problemes immensos i també amb immenses possibilitats de superar-los, en constant evolució. Els docents i el poble sabien molt bé que en l’educació estava una de les claus del seu futur... I per això conspiraven per canviar un sistema polític que frenava el progrés en tots els fronts i, quan ho feien, sentien que tot l’univers també conspirava al seu costat.

En aquells temps, no molt llunyans però que semblen (per sort) la prehistòria, l’escola era un privilegi per a alguns i de cap manera era un dret per a tots els nens i les nenes. Les poques escoles públiques, de tots, que hi havia, estaven deixades de la ma dels déus menys polits..., i només uns ensenyants molt actius sabien substituir, com podien i els deixaven, les buscades mancances de l’escola de tots. I en aquest marasme, algunes escoles eren com flors de floristeria, però que procuraven arribar a tothom, ser tan de tots, tan públiques, com les floretes del bosc. I no ho tenien gens fàcil perquè la bona educació costa molts diners i era difícil que aquella flor pogués seduir a tothom, sense excepcions econòmiques; es feien esforços per assolir aquests aires públics, però estar plantades a la muntanya de tots i no a un jardí privat, per obert que fos, seguia a l’horitzó dels seus desitjos...

Precisament, la flor del Costa i Llobera va néixer, tímidament, el 1958, amb els colors de la innovació i la textura del compromís. Procurava mantenir la identitat malgrat els sovintejats canvis de test que va viure, d’edifici en edifici. Amb el temps va desenvolupar una clara vocació pública, volia ser per a tothom i per això es va ajuntar amb les demés flors de la mateixa espècie als jardins del CEPEPC. Malgrat els temps de sequera i de falta d’adobs, lluitava per mantenir la seva singularitat d’integrar totes les edats (infantil, primària i secundària) en un mateix projecte de floració. També va comprometre’s a atendre la diversitat i els seus pètals destil·laven catalanitat, en un context de flors molt i molt diverses. La flor del Costa va prendre consciència del seu entorn natural, social i cultural amb objectius transversals que permetien l’educació més integral de tots els que la vivien.

Per a una flor amb vocació d’educar, de compartir coneixements i estils de vida, era molt important atendre directament els nois i les noies i relacionar-se amb les seves famílies. Per això totes les parts de la flor compartien un projecte i tanmateix disposaven d’autonomia per a una pedagogia activa, amb contacte i compromís amb l’entorn natural, econòmic i social del jardí. Per això, una flor al costat de l’altra formaven un jardí frondós que planificava la tasca educativa, però també festes, sortides, excursions... Era impensable aquell projecte sense molts llibres (i una biblioteca), molts escrits i reflexions (i una revista que amb els anys sumaria un web) i molts pensaments i molts cors treballant junts (un equip). Els jardiners més experts denominen aquesta moguda la renovació pedagògica!

Els primers pares i mares que portaren als seus fills a aquest jardí, a aprendre entre les flors del Costa i Llobera, recorden com algú conegut o un amic de feina els parlà del Costa com un projecte d’oasi de llibertats i com, en temps de la dictadura del Destraler Major per la (des)gràcia de Déu, van anar obrint escletxes entre inimaginables entrebancs polítics, burocràtics i administratius, sumant voluntats, aportacions econòmiques i avals... Aprofitant les tímides lleis (com la d’Associacions d’Arias Navarro) que deixaven fer els primers passets per a la rebel·lió de les flors, per uns jardins sense religions obligatòries i sense pensament únic, malgrat les inspeccions de la “Delegación del Ministerio” que llavors venien a ser com les calamarses inoportunes de gel, que poden esberlar i fer perdre les millors collites del millor jardí.

Per això, aquells que havien portat al Jardí del Costa els seus fills, buscant un entorn actiu, laic i mixt, sabien que això encara no era així, que això no era de cap manera automàtic. L’estada al Costa formava nens i nenes, però també els mestres i els pares anaven aprenent dia a dia de l’experiència, assolint un risc personal i econòmic en l’aventura per aconseguir les instal·lacions i els equipaments que permetien la singularitat en un context de jardins malmesos. Fent escola, pares i educadors posaven en comú coneixements i experiències i perfilaven la vocació de ser “per a tothom” primer amb quotes indicatives i després amb mensualitats fixes, però amb beques. L’associació de pares va aparèixer al Costa abans que fos regulada per decret. El treball conjunt aplanava l’aparició dels futurs consells escolars.

Passaren els anys i el país s’obrí a les llibertats i els governs (amb més o menys dedicació, convicció i empenta) començaren a creure en això de les flors per a tothom, sense fronteres econòmiques, socials o culturals, i obriren la possibilitat a que algunes escoles amb vocació de públiques fessin un pas cap als boscos de tots. I algunes transitaren aquest camí, tot i que també era ple d’incògnites: disposarien de prou recursos?; tindrien prou aigua, abonament i terres fèrtils?; podrien continuar el camí de creativitat?; es reconeixeria la feina feta i els equips?...

Aquest pas fou a l’hora una il·lusió experimentada i una incògnita patida ja que, globalment parlant, els jardins públics no tenien gaire prestigi. La pressió dels pares i les mares, sumada a l’experiència educativa, van marcar el camí de l’èxit. La creació de la Fundació Propedagògic amb els recursos de la venda de l’edifici i el sol a l’administració i la renúncia de les famílies a les quantitats aportades, van ajudar a crear un espai per a impulsar l’ensenyament català. El jardí del Costa és un espai educatiu, fonamentalment escola de nois i noies, i tanmateix de professorat i de mestres.

I el balanç de tot plegat és molt més que satisfactori, és motiu d’orgull: en primer lloc per als professionals de l’educació que hi han participat; també per a tots els que hi han treballat en altres feines relacionades; igualment per a l’ampli conjunt de nens i nenes, nois i noies, que s’han format i han ajudat a transformar l’escola; finalment per a la munió de pares i mares que mai han deixat de sentir el projecte com a propi, deixant-hi, sempre que ha calgut, la feina, el cap i el cor. I, pel que fa a la generació de nens i nenes que han viscut aquest jardí en directe, el que recorden amb més força és el coneixement del valor de la llibertat.

L’educació dels fills i les filles als jardins del Costa ha transmès i transmet un esperit obert i reflexiu que permet viure la vida amb optimisme. Hi ha flors i flors, algunes són boniques i d’altres, a més de lluir, transmeten identitat (Costa) i sentit de pertinença (als Tabalets, per exemple, com a primer grup classe). Els valors es fan protagonistes i tenen a la base la relació d’entesa i de confiança entre els mestres i les famílies. El compromís de l’Ampa amb el projecte educatiu i el suport econòmic i organitzatiu. Tot això crea com una heura espessa que relliga les flors del Costa amb un bon clima i una gran participació a les festes i celebracions. Tot això ja era a la llavor del primer jardí del Costa el 1958, però ho van fer especialment possible tots els mestres i el personal de l’escola als que cal sumar el grup de pares i mares que van treballar i van gestionar el difícil pas cap a ser, definitivament un jardí públic, de tots!

I el passat 17 de maig de 2008, una gentada omplia els espais del Costa de sempre, del nou Costa espectacular, del Costa de tots. En aquells moments, veient els professors i les professores, el conjunt dels mestres i les mestres, molt personal, moltíssims alumnes, alguns representants polítics, una gernació orgullosa de pares i mares... En aquells moments, se’ns va fer un nus al cor a totes i a tots i una immensa emoció ens tenallava les paraules. Llàgrimes de pluja i llàgrimes del cor van remullar un sentiment de joia compartit i ens va agradar sentir com una flor, la Rosa, res més simbòlic, es repetia un poema de sempre, el de l’escola, renascut (com l’escola mateixa) per a parlar-nos de l’avui que és imatge d’un demà en el qual el Costa de sempre també es reescriu i fa un pas endavant. Llavors va fer-se un silenci que ho deia tot.

Però els contes mai no s’acaben amb un silenci. De fet, mai no s’acaben. Malament aniria que mirant un jardí s’adormissin els jardiners i es plastifiquessin les flors. Per això, els pares i les mares segueixen mirant l’horitzó per triar el millor per als seus fills; i els projectes educatius segueixen vetllant per oferir nous colors, al costat de la bellesa dels paisatges “de sempre”. La història potser s’escriu amb majúscules en temps de mogudes, però té el seus reptes en temps de pau...relativa.

Quan nous visitants arriben al jardí del Costa, quan bufen vents de calma, les flors també els sedueixen i tenen ganes de sumar per a un millor jardí. Primer com a delegats, després un peu a una vocalia i..., de cap a l’Ampa: a viure feina i moltes alegries, i algun mal de cap. No és fàcil no adormir-se i baixar la guàrdia quan les coses sembla que van més bé i moltes coses van empenyent cap a uns jardins públic més cuidats que mai: la signatura del Pacte Nacional per l’Educació (març de 2006); la implantació de la Sisena hora desitjada i potser no prou ben aplicada; la definició i implementació del Pla d’Autonomia de Centres que ofereix moltes possibilitats, però també feina i responsabilitat als mestres i educadors, dissenyadors dels jardins futurs de l’educació... A més, les flors del Costa veuen amb alegria com un nou edifici les acull per a fer-les més boniques, més potents.

Vet aquí que les històries fantàstiques quan acaben no fan més que començar. Els jardins de les flors més boniques i particularment les del Costa, les més especials, es recorden dels orígens i tornen a fer sonar una música coneguda: la capacitat d’escoltar i les ganes d’entendre canten a dues veus i les famílies, l’equip docent, la gent de secretaria o els de la cuina i tot l’altre personal, ballen seguint els mateixos ritmes de sempre, però amb uns passos cada cop més originals. Ballar conjuntament és la força de les flors d’aquest conte, és l’avantatge principal; el nivell d’implicació que caracteritza les famílies del Costa és la garantia de que les properes generacions sentiran explicar aquesta historia viscuda i hauran d’escriure com segueix...

 


FAPAC. Tots els drets reservats