FAPAC

Autonomia de centre

Autor: Ignasi Garcia Plata

Publicat a: Escola Catalana. Lideratge educatiu. Número 468

El Decret d’autonomia dels centres educatius, juntament amb el decret de les direccions, desenvolupa un dels eixos centrals de la llei d’educació de Catalunya orientat a la millora dels resultats educatius, de la cohesió social i de la reducció de l’abandonament escolar prematur, amb la finalitat que el nostre alumnat completi ensenyaments secundaris postobligatoris. El decret d’autonomia situa el centre educatiu en el nucli de la millora del sistema i com a un dels factors determinants de l’èxit escolar.

Es parteix de la convicció que la millora del sistema no depèn essencialment de la tutela de l’administració sobre la pràctica educativa dels centres, sinó de la capacitat dels propis centres de definir i aplicar projectes educatius que cohesionin el professorat i la comunitat escolar, de la rendició de comptes sobre els resultats educatius i de l’avaluació de l’exercici de l’autonomia de cada centre. Per aplicar aquests principis es necessari que els centres públics puguin intervenir en àmbits de gestió essencials que fins ara estaven restringits a l’administració, com és la possibilitat de determinar la plantilla del centre, poder establir una estructura organitzativa pròpia o participar en la selecció del professorat. En aquest sentit, l’autonomia representa un canvi substancial en la relació de l’administració i els centres.

 

El projecte educatiu del centre

L’element central que articula i dóna sentit a l’autonomia dels centres és el projecte educatiu. El projecte educatiu permet reforçar el perfil propi de cada centre, establir les prioritats educatives i servir de punt de referència per fonamentar els criteris de funcionament i d’organització interna. El projecte educatiu incorpora com a novetat rellevant els indicadors de progrés. Els indicadors de progrés serveixen per concretar fites de millora a mitjà termini tant de processos com de resultats educatius (reduir l’índex d’absentisme, incrementar el percentatge de graduats o de superació de la prova diagnòstica de comprensió lectora de sisè de primària...). Els indicadors de progrés afavoreixen l’impuls de la planificació estratègica del centre amb la definició d’estratègies educatives que es concreten cada curs i, d’aquesta forma, es dóna sentit al treball coordinat del professorat. Aquest plantejament del projecte educatiu també afavoreix la cultura de l’autoavaluació, com a mecanisme que permet comprovar el grau de consecució dels objectius establertes i adoptar les mesures correctores de forma compartida.

Es parteix de l’evidència contrastada que la qualitat educativa dels centres depèn de dos factors claus: la capacitat del centre d’aconseguir que el professorat i la comunitat escolar comparteixi la visió del tipus de centre que vol ser i que es comparteixin fites de millora concretes i avaluables que facin progressar el centre des de la singularitat i identitat pròpia. Aquestes fites de millora o indicadors de progrés són el punt de referència de l’avaluació dels centres, coincidint amb la finalització del mandat de la direcció.

Apostar per l’autonomia dels centres significa reduir el control i la supervisió de l’administració educativa, però impulsar de forma decidida l’avaluació. L’avaluació sobre tots els centres sostinguts amb fons públics, les direccions i el professorat. L’exercici de l’autonomia implica assumir el risc d’adoptar decisions errònies i, per aquest motiu, l’avaluació ha de ser l’instrument que permeti detectar les possibles deficiències i impulsar les mesures correctores pertinents.

 

 

Àmbits d’exercici de l’autonomia del centres

Els centres educatius, per desenvolupar projectes viables necessiten comptar, com detallarem més avall, amb instruments d’organització i de gestió que li permetin desenvolupar tota la seva potencialitat, tenir incidència en la pràctica docent i en la implicació de la comunitat educativa. Un element que explica la debilitat dels actuals projectes educatius i que els converteixen, en moltes ocasions, en meres declaracions d’intencions, és la manca d’instruments de gestió per fer-los efectius. Desenvolupar projectes educatius en unes condicions de canvis permanents en les plantilles, sense comptar amb el professorat implicat i amb estructures organitzatives rígides prescrites per l’administració, té poques perspectives d’esdevenir un instrument sòlid de referència.

El Decret d’autonomia dota els centres dels instruments necessaris per desenvolupar projectes que tinguin incidència real en l’activitat educativa:

1. L'autonomia pedagògica. Permet al centre adoptar les mesures curriculars i organitzatives adequades a les característiques de l’alumnat i als plantejaments educatius. Pot afectar, entre d’altres aspectes, a l’organització dels grups d’alumnes, a l’ús del temps en les activitats lectives, a l’ utilització dels espais i dels recursos didàctics o al desenvolupament de projectes didàctics propis que impliquin una organització horària de les matèries diferent de la prevista amb caràcter general. L’objectiu de desenvolupar les competències bàsiques de l’alumnat és incompatible amb rigideses normatives sobre el currículum i la seva aplicació.

 

2. L'autonomia organitzativa. Dota els centres de capacitat per determinar la seva pròpia estructura interna. La única prescripció normativa és l’existència d’un director, d’un secretari i d’un cap d’estudis i, en els centres de secundària, un mínim de dos departaments didàctics. Són els centres i no l’administració els que estableixen l’estructura organitzativa que s’adapti als seus plantejaments educatius: els òrgans de coordinació i la possibilitat d’incorporar òrgans de govern addicionals. Aquesta decisió inclou la possibilitat de dotar-se d’òrgans de coordinació que acumulin responsabilitats addicionals. Així, un centre podrà determinar una estructura de coordinació més àmplia, amb més persones implicades, o més reduïda amb persones que acumulin més responsabilitats. L’única limitació serà la quantitat pressupostària que l’administració assigni a cada centre en funció de la dimensió i de la complexitat. L’autonomia pedagògica i organitzativa es fonamenta en el criteri de que l’organització d’un centre està al servei dels plantejaments educatius i no a l’inrevés. D’acord amb aquest principi, un institut, per exemple, podrà substituir els departaments didàctics, si ho considera oportú, per altres mecanismes de coordinació que consideri més adients amb la finalitat de potenciar el currículum des d’una perspectiva competencial i amb una major interrelació de les matèries.

 

3. L'autonomia de gestió. Dota els centres i, concretament, a les seves direccions de la capacitat d’intervenir en aspectes fonamentals que condicionen la viabilitat d’un projecte educatiu. Podrà intervenir en la determinació de la plantilla del centre, seleccionar una part del professorat d’aquesta plantilla o nomenar directament el professorat substitut amb la finalitat d’assegurar que s’adapti als plantejaments educatius del centre. L’autonomia de gestió és especialment rellevant perquè, com s’ha indicat, el projecte educatiu d’un centre serà realment efectiu en la mesura que pugui comptar amb el compromís del professorat. L’autonomia de gestió també aporta capacitat als centres d’obtenció de recursos econòmics complementaris mitjançant l’ús de les instal•lacions.

 

L’autonomia de centre i el lideratge educatiu

La gestió autònoma dels centres fa necessari enfortir la figura de la direcció i requereix un perfil directiu que superi les expectatives actuals de la direcció, centrada en el funcionament del centre i en aplicar les prescripcions normatives del departament d’educació. El nou decret de les direccions dels centres públics vol impulsar un nou perfil de direcció que tingui com a missió central vetllar per l’èxit educatiu de tot l’alumnat i, en conseqüència,que la seva funció prioritària sigui el lideratge pedagògic. En el nou context, la direcció haurà d’estar menys pendents d’indicacions de l’administració i estar-ho més de la pròpia comunitat escolar i de l’entorn, com a àmbits rellevants d’incidència educativa.

La direcció del segle XXI requereix un model de lideratge distribuït, clarament orientat a garantir la implicació del professorat i de la comunitat escolar en els reptes de millora del centre. De fet, alhora que es reforça el lideratge i l’autoritat de la direcció, que adquireix la condició d’autoritat pública, el decret d’autonomia crea la figura del consell de direcció, òrgan de participació format per les persones del centre amb responsabilitats directives i de coordinació i que té com a finalitat promoure la participació i la implicació en l’aplicació del projecte educatiu del centre. La funció prioritària de lideratge pedagògic es complementa amb l’increment d’altres competències vinculades a la gestió del centre i de cap de personal com és la competència disciplinària sobre el personal del centre mitjançant l’aplicació de sancions per faltes lleus o la possibilitat de proposar la incoació d’expedients disciplinaris per faltes greus. En aquest sentit, l’exercici de la titularitat pública al centre a través de la direcció reforça la seva autonomia i genera la confiança que el mateix centre pot donar resposta als problemes que es generin en el seu interior.

El perfil de direcció orientat al lideratge educatiu requereix donar profunditat a la carrera directiva. Es fa necessari impulsar de forma decidida una professionalització de les direccions que les situïn en condicions de liderar els reptes de millora de la qualitat que requereix el sistema educatiu. La professionalització ha d’implicar formació per al nou perfil directiu, reconeixement econòmic i professional i la possibilitat de desenvolupar una carrera professional. El decret de les direccions dóna resposta a tots tres aspectes. En concret, la figura del directiu professional docent és una aportació important en el repte de la professionalització i permet donar resposta a necessitats de gestió en centres amb alts nivells de complexitat. El directiu professional podrà assumir
competències de gestió específiques, com per exemple acordar amb el Departament d’educació objectius anuals a assolir en la seva gestió, en relació amb els recursos assignats.

L’experiència de diferents sistemes educatius en l’àmbit internacional constata la importància de l’autonomia i del lideratge directiu com a factors determinants de la qualitat. L’administració educativa a Catalunya ha desenvolupat en els últims cinc anys experiències positives d’autonomia amb els anomenats plans estratègics d’autonomia de centres. Aquesta experiència ens indica que desenvolupar projectes orientats a la millora de resultats educatius complementats amb marges d’autonomia que els facin viables, i rendir comptes a la comunitat educativa i a l’administració, són factors que afavoreixen l’èxit educatiu i la qualitat del centre. El Decret d’autonomia i el decret de les direccions desenvolupen aquesta potencialitat incrementant la capacitat de decisió de tots els centres educatius, acompanyat de l’avaluació i la rendició de comptes.


FAPAC. Tots els drets reservats