FAPAC


Benvinguts a la AMPApèdia, l'enciclopèdia lliure de la FaPaC


Aquest és un projecte col·lectiu destinat a construir una base de coneixement útil per al moviment associatiu dels pares i mares dels alumnes. Esperem que us sigui útil per a les vostres consultes i, si pot ser, esperem que hi afegiu també les vostres aportacions.

Per crear nou contingut heu de registrar-vos a la web, i després aneu aquí.

Per a qualsevol dubte consulteu l'ajuda.

Animeu-vos a crear un article sobre la història de la vostra AMPA o el vostre centre educatiu. També podeu fer un article sobre algun coneixement que teniu.


Nota: La FaPaC no se'n fa responsable de la veracitat dels continguts dels articles creats. Si trobeu alguna cosa incorrecta o difamatòria, sisplau fes-nos-ho saber per rectificar-ho.


 

Categories

Pàgina Aleatòria

Mestra

Veure mestre

Biografia Aleatòria

Bargalló i Valls, Josep

Llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, va afiliar-se a Esquerra Republicana de Catalunya l'any 1995.

Ha estat diputat al Parlament de Catalunya d'aquesta formació des de 1992 fins l'any 2003. En la darrera legislatura va ser portaveu adjunt del grup d'Esquerra.

Entre altres càrrecs institucionals, ha estat primer tinent alcalde de l'Ajuntament de Torredembarra (1999-2003) i, durant el segon semestre de 2003, vicepresident del Consell Comarcal del Tarragonès.

Història Aleatòria


Història de l'Institut d'Estudis Catalans

La fundació

El 18 de juny de 1907, la Diputació Provincial de Barcelona, mitjançant un dictamen / acord signat pel seu president, Enric Prat de la Riba, decidia de «crear un nou centre que podrà anomenar-se Institut d'Estudis Catalans». El Reglament interior fou aprovat per la Diputació el 31 de juliol de 1907.

La timidesa amb què era al·ludit el nom mateix de la novella institució anava aparellada amb la incertesa de la seva organització: l'Institut era dividit en quatre seccions «a) d'Història, b) d'Arqueologia, c) de Literatura, d) de Dret», però hom hi afegia tot seguit la possibilitat d'establir noves seccions.

Si els aspectes formals estaven encara per decidir definitivament, els objectius de la fundació eren molt clars: "el restabliment i organització de tot el que es refereix a la cultura genuïnament catalana". Aquests objectius responien a un clam de l'opinió pública que s'havia manifestat repetidament i en concret durant les sessions del I Congrés Internacional de la Llengua catalana de l'octubre de 1906.

Els vuit primers membres de l'Institut foren:

Guillem M. de Brocà el més gran: cinquanta-set anys,
Jaume Massó i Torrents,
Antoni Rubió i Lluch elegit primer president a cinquanta-un anys,
Miquel dels Sants Oliver,
Joaquim Miret i Sans,
Josep Puig i Cadafalch,
Pere Coromines i Josep Pijoan -el més jove: vint-i-sis anys-, elegit primer secretari, en el qual càrrec fou substituït aviat pel mallorquí Oliver.

La nova institució tingué la seu al Palau de la Generalitat (aleshores dit Palau de la Diputació), a les dependències que havia ocupat fins feia poc l'Audiència Provincial.

Els primers anys

Ja de bon començament sobresurten els trets que han marcat l'esperit de l'Institut d'una manera inesborrable: l'exigència científica, la catalanitat i l'obertura. L'Institut hi ha estat fidel al llarg de la seva història, ja des dels «Propòsits» publicats en el primer Anuari: «La primera preocupació de sos membres fou, naturalment, la de fer-se càrrec, no sols de la missió a ells encomanada, sinó de l'esperit que va produir-lo [l'Institut], tenint en compte que la fidelitat a l'esperit és llei de vida en les institucions». El punt de partida eren uns antecedents dispersos «la importància dels quals queda establerta amb el sol fet d'haver produït el renaixement d'un poble i d'haver-li donat l'ànima i la consciència de si mateix», i, tot seguit, l'experiència de la realitat d'un panorama que «mostra ben clares les llacunes i porcions encara verges d'explicació». El criteri de treball inicial és la regulació i la sistematització dels estudis de tema català, car l'afany de regulació i de sistema és signe de la pròxima maduresa «d'una cultura, que vol desplegar-se en tots els sentits i fer-se integral i ponderada». L'exigència científica no pot mancar d'amor a la pròpia terra, que «anima el coneixement», traient-lo d'aquella passivitat inorgànica d'allò que és purament documental. «Mes això no exclou, ans bé reclama una gran neutralitat científica». Encara més: «L'Institut se proposa donar a sos treballs una direcció marcadament objectiva i fugir tot quant pugui de la tendenciositat. No hi ha millor apologia ni treball indicatori que l'abundor dels fets [...]».

Si l'exigència i el patriotisme s'hi troben indestriablement units, l'obertura al món europeu és l'altre puntal dels «Propòsits»: bé que, en «girar la vista a l'altra banda dels Pirineus i comparar la incoherència general de tantes disciplines nostres amb l'organització i l'impuls omnilateral que reben en els pobles de l'avantguarda del món», hom podria descoratjar-se, hom emprendrà el camí d'«incorporar-se a l'avantguarda», tot i que això és potser «una ambició massa il·lusòria per a realitzar-la dintre la generació actual». Caldria preparar «degudament la generació que puja perquè li siga dat assolir-la».

Ja des de les primeres publicacions i activitats científiques diverses, aquells vuit homes aplegaren a llur entorn quasi tots els investigadors catalans en plena maduresa i nombrosos d'estrangers, als quals fou respectat, en les publicacions de la novella entitat, l'ús de la llengua pròpia. Així, mentre que el català és, des de la fundació, la llengua de l'Institut, i un dels objectius de la corporació ha estat de normalitzar-ne l'ús en el terreny de l'alta recerca, també des del començ han estat admeses en les seves publicacions totes les llengües romàniques, l'anglès i l'alemany com a llengües pròpies dels col·laboradors no catalans. I aquest respecte a la llengua de cadascú, començant, és clar, per restituir als catalans llur llengua com a vehicle de cultura científica, ha estat mantingut fins avui.

No és, doncs, desencertat d'afirmar que els criteris establerts ran de la fundació han donat caràcter a l'Institut tot al llarg de la seva accidentada història.

Les publicacions

Algunes de les publicacions importants comencen en aquest període. Entre elles, l'Anuari ocupa un lloc central, per la seva importància intrínseca i per l'aplicació sistemàtica que hi trobem dels criteris de rigor científic, patriotisme i obertura al món que caracteritzen l'Institut. Ja des dels primers volums hi trobem col·laboradors de fora dels Països Catalans al costat dels nostres millors especialistes. Pompeu Fabra, que no era un dels vuit primers membres de l'Institut, col·laborà ja en el primer (1907) amb un important article «Sobre diferents problemes pendents de l'actual català literari». Així mateix, des dels primers moments hi trobem un estol de joves estudiosos que, formats entorn de la gent de l'Institut, n'havien d'esdevenir membres i havien d'ocupar un lloc destacat en la nostra cultura: Francesc Martorell (1916), Lluís Nicolau d'Olwer (1917), Ramon d'Alòs-Moner (1918), Ferran Valls i Taberner (1918), Jordi Rubió i Balaguer (1942). Quan l'any 1936 aparegué el volum VIII de l'Anuari, els sis milers de pàgines de gran format publicades fins aleshores constituïen un testimoni de primer ordre sobre la maduresa de la cultura catalana en el camp de les ciències humanístiques

La primera ampliació

L'empenta de l'Institut aviat deixà estret el marc de les seves activitats. El restabliment i l'organització de la cultura catalana que li eren assignats no els podia dur a terme amb la constitució i el marc inicials.

Així, el 9 de febrer de 1911, l'Institut envià al president de la Diputació de Barcelona una comunicació signada per Antoni Rubió i Lluch, president, i Miquel dels Sants Oliver, secretari, on hom afirmava que tan bon punt l'Institut sortí del període constitutiu i entrà «en el compliment directe de la seva missió de cultura, va trobar-se amb una infinitat de qüestions i problemes que demanaven impulsió i estudi i als quals no pogué atendre perquè no entraven dins el camp d'activitat que, d'una manera taxativa, va assenyalar-li el dictamen-acord de fundació». L'Institut entenia que havia «arribat el cas d'estendre a la filologia catalana i a les ciències matemàtiques i d'observació l'organisme creat per aqueixa Excel·lentíssima Diputació ara fa quatre anys». En aquest document i en altres que precediren l'ampliació, hi trobem renovats els trets característics que havien marcat la institució: el rigor científic («el sentit d'investigació sobre el desconegut i inèdit, més bé que de lluïment i generalització acadèmica»), la catalanitat, amb una gran atenció a la llengua (que «necessita d'un treball pacient, autoritzat i definitiu de fixació»), i l'obertura («gràcies a les publicacions de l'Institut, va rebent nou tracte de nacionalitat literària en tots els grans centres del món savi»).

Cinc dies abans, Prat de la Riba, com a president, havia enviat una comunicació al Departament Central de la Diputació barcelonina. Aquesta comunicació, que conté un programa cultural vastíssim, comença subratllant la fecunditat de la tasca científica col·lectiva de l'IEC i mencionant que «l'Estat, imitant la nostra obra, ha acabat per crear un centre d'estudis semblant al nostre Institut» (es refereix al Centro de Estudios Históricos, dependent de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas).

En aquesta comunicació, la preocupació per la creació d'una llengua que sigui instrument de cultura té un paper essencial: «la necessitat d'aquest altíssim instrument de renovació és imponderable, i la urgència d'instituir-lo, d'una evidència irresistible». En neix la necessitat de crear una Secció Filològica, que, entre d'altres comeses, tindrà la de «l'organització de la col·laboració en totes les terres de llengua catalana, des de Perpinyà a Elx i des de Fraga d'Aragó a Alguer de Sardenya». Tindrà, així mateix, la missió «d'estimular o fomentar la restauració, això és, l'enfortiment, l'expansió de la llengua catalana», és a dir, la normalització del seu ús.

Una altra gran preocupació de la comunicació de Prat de la Riba és l'estudi «de les ciències matemàtiques, físiques, biològiques, predilectes de la civilització contemporània, i el florir ditxós de les quals és mirat en cada país com a indispensable, no tan sols a l'assoliment de la seva majoritat intel·lectual, sinó a son mateix progrés material i prosperitat econòmica». El punt de partença és precari: «entre nosaltres, en aquest ordre de coses, tot, absolutament tot, està per fer». Per això proposa la creació d'una nova secció, la de Ciències, que «aplegant homes i obres especialment donats al cultiu de les ciències matemàtiques, físiques i naturals, serà el primer pas, i el més decisiu segurament, en aquesta empresa transcendental que ha de conduir-nos al nostre ple viure científic universal».

La creació de noves seccions planteja «problemes d'organització per a mantenir la unitat de la novella i ja gloriosa Institució, sens perjudici de la llibertat, de l'autonomia de cada una de les seves tres grans seccions o branques». El model seguit fou el de l'Institut de França, compost de cinc grans acadèmies. Però hom evità curosament el terme «acadèmia», que, a judici de Prat, tenia més objectius de glorificació que no pas d'estudi: foren escollits els d'«institut» o «secció», és a dir, comissió de treball, «centre d'investigació científica». Després d'un període de vacil·lació, s'imposà el terme secció davant la relativa incongruència d'un «Institut» constituït per «instituts». En definitiva, Prat de la Riba proposava «de completar l'Institut d'Estudis Catalans amb la Secció de Ciències i la Secció Filològica».

Per un dictamen-acord d'ampliació emès per la Diputació de Barcelona el 14 de febrer de 1911, l'Institut és constituït per tres seccions:

la Secció Històrico-Arqueològica,
la Secció de Ciències i
la Secció Filològica.

Llavors comença un període extremament fecund de l'Institut i de la cultura científica catalana.

Secció Històrico-Arqueològica

La Secció Històrico-Arqueològica, continuadora del primitiu nucli de l'IEC, fou continuadora també de la brillant tasca d'aquest. Ultra l'Anuari, foren prosseguides o iniciades sèries bàsiques, com Les pintures murals catalanes, iniciades sota la direcció de Josep Pijoan; Les monedes catalanes, de Joaquim Botet i Sisó; els Documents per a la història de la cultura catalana mig-eval, d'A. Rubió i Lluch; L'arquitectura romana a Catalunya, de J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera i J. Goday; Les obres d'Ausiàs March; el Repertori de l'antiga literatura catalana, de Jaume Massó i Torrents; els «Estudis de Bibliografia Lul·liana»; les «Cròniques Catalanes»; la «Catalunya Carolíngia» i la col·lecció de «Memòries», que assolí el volum vuitè abans del 1939 i esdevingué la publicació central de la Secció.

La Secció Filològica: les Normes ortogràfiques del 1913 

La Secció Filològica fou constituïda amb tres lingüistes (el mallorquí Antoni M. Alcover, que en fou el primer president, l'hel·lenista Lluís Segalà i Pompeu Fabra, cridat a Barcelona per l'Institut de la seva Càtedra de Química a Bilbao), un hebraista (Frederic Clascar) i tres escriptors (Josep Carner, Àngel Guimerà i Joan Maragall, que morí el mateix 1911).

Dintre la Secció Filològica hi havia dues personalitats lingüístiques dominants: Alcover i Fabra. Posats a la tasca de redactar unes Normes de l'Institut (no de Fabra, com alguns diuen), foren subscrites el 24 de gener de 1913 per tots els seus membres vivents (tret de Guimerà), començant per Antoni Rubió i Lluch, president de l'Institut i de la Secció Històrico-Arqueològica (llavors dita encara Institut Històrico-Arqueològic); per Antoni M. Alcover, president de la Secció Filològica (encara anomenada Institut de la Llengua catalana), i per Miquel A. Fargas, president de la Secció de Ciències (anomenada Institut de Ciències). En aquest fascicle de catorze pàgines es basa el català escrit modern.

El 1917 apareixia un altre instrument decisiu per a la codificació de la llengua: el Diccionari ortogràfic de l'Institut, redactat sota la direcció de Pompeu Fabra, precedit d'una «Exposició de l'ortografia catalana» segons el sistema de l'Institut, d'uns «Models de flexió nominal i verbal», d'una gran racionalitat i novetat, i d'un pròleg molt argumentat (noves edicions el 1923, el 1931 i el 1937). La publicació, l'any següent, de la Gramàtica catalana, de Pompeu Fabra, com a text oficial de l'Institut (noves edicions: 1919, 1922, 1926, 1930, 1931, 1933; edició facsímil de la setena edició, 1995), completava el primer bloc de publicacions amb què la Secció Filològica executà una part essencial de la comesa que li havia estat encarregada l'any 1911. La Secció, paral·lelament, publicà una revista el Butlletí de Dialectologia Catalana (darrer volum: XXIV (1936), publicat el 1937) i dues col·leccions la «Biblioteca Filològica» (setze números, alguns de diversos volums com el Diccionari Aguiló que, amb vuit volums [1914-1934], constitueix el número III de la Biblioteca) i les «Memòries» de la Secció Filològica (tres fascicles).

La Secció Filològica de l'Institut, que exerceix les funcions d'acadèmia de la llengua, ha estat decisiva en la codificació del català contemporani. Sense l'existència de l'Institut no hauria estat possible ni tan sols el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1932), adoptat com a normatiu, que fou elaborat partint dels materials existents a les Oficines Lexicogràfiques i amb l'ajut dels altres membres de la Secció Filològica «al consell dels quals havem recorregut constantment» com diu Fabra al pròleg.

La Secció de Ciències

La Secció de Ciències, «dedicada a la investigació de les ciències matemàtiques, fisicoquímiques i biològiques», incloïa també, originàriament, la filosofia, l'economia i les altres ciències socials. Així, comptà al començament amb un metge (Miquel A. Fargas), dos biòlegs (August Pi i Sunyer i Ramon Turró), un matemàtic (Esteve Terradas), un economista (Pere Coromines), un zoòleg (J. M. Bofill i Pichot) i un filòsof (Eugeni d'Ors).

De seguida la Secció emprengué diverses publicacions: els «Arxius de l'Institut de Ciències» (a partir del vol. XIII, «Arxius de la Secció de Ciències»); la Flora de Catalunya, de J. Cadevall, en sis volums (completada el 1923), i la Fauna de Catalunya (diversos fascicles de malacologia i d'entomologia publicats abans del 1939), dirigida per Josep M. Bofill i Pichot; les Notes d'estudi del Servei Meteorològic de Catalunya, dirigides per Eduard Fontserè; els Treballs de l'Estació Aerològica de Barcelona i del Servei Tècnic del Paludisme; les «Memòries de la Secció de Ciències»; la «Col·lecció de Cursos de Física i Matemàtica», dirigida per Terradas; la «Biblioteca Filosòfica», dirigida primer per E. d'Ors i després per P. Coromines; etc.

Allò que l'any 1911 «estava per fer» ja s'anava fent: es pot dir que la ciència en català, per l'obra de l'Institut, era conreada ja en quasi totes les branques.

Les societats filials

A partir del 1913 l'Institut anà creant una sèrie de societats filials. Si la corporació era constituïda per un nombre limitat de membres, a través de les societats filials, que es constituïren i es desenvoluparen sota la guia de l'Institut i amb el seu esperit, es posà en contacte amb la societat científica catalana i n'estimulà el treball col·lectiu. La Societat Catalana de Biologia (1912), la Institució Catalana d'Història Natural (fundada el 1899 i esdevinguda filial de l'IEC el 1915), la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1931) i la Societat Catalana de Geografia (1935) foren creades en aquest període i testimonien l'activitat de la Secció de Ciències. El resultat de les recerques de les filials fou publicat per l'Institut: els Treballs de la Societat de Biologia, dirigits per A. Pi i Sunyer; els Treballs de la Institució Catalana d'Història Natural; l'Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, i les Memòries de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques.

Els serveis

Silenciosament, la institució anà creant serveis, laboratoris i centres de recerca, que la posaven a un nivell europeu: el Servei d'Excavacions, el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, les Oficines Lexicogràfiques i les de Toponímia i Onomàstica, el Laboratori de Fonètica Experimental, el Servei Geològic i Geogràfic, l'Institut de Fisiologia, l'Estació Aerològica de Barcelona (que més tard es transformà en Servei Meteorològic de Catalunya) i el Laboratori de Psicologia Experimental foren creats i emparats per l'Institut.

El foment de la recerca

Altrament, a fi d'estimular la recerca, el 1915 convocà una sèrie de premis, i el cartell de convocatòria ha anat creixent ininterrompudament. Des d'aquell primer cartell del 1915, signat per A. Rubió i Lluch i Eugeni d'Ors, que obria concurs per a cinc premis i n'anunciava dos més, fins el Cartell de premis i borses d'estudi actual, que obre concurs per a una quarantena de premis, es desplega una tasca de vuitanta-cinc anys de foment de la recerca, només interrompuda per raons extracientífiques entre el 1936 (XVI Cartell) i el 1946 (dues pàgines ciclostilades; el XVII Cartell és del 1947).

La participació en els organismes internacionals

La tasca continuada de l'IEC adquirí una àmplia ressonància a l'exterior i li permeté d'intervenir en la vida i les activitats de diversos organismes internacionals. El 1910 cooperava amb la Junta per l'Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques, de Madrid, en la creació de l'Escola Espanyola de Roma. L'any 1922, poc temps després de la fundació de la Unió Acadèmica Internacional, era admès entre les institucions que en formen part i col·laborava successivament en diverses de les seves empreses: «Corpus Vasorum Antiquorum», Diccionari del llatí medieval, «Tabula Imperii Romani», «Forma Orbis Romani», Suplements als corpora d'inscripcions greuges i llatines, «Corpus Philosophorum Medii Aevi», «Corpus Vitrearum», corpus dels trobadors, etc. El 1926 intervingué en la creació del Comitè Internacional de Ciències Històriques i, en reorganitzar-se aquest, en la de l'Associació Espanyola de Ciències Històriques.

La Biblioteca de Catalunya

Entre les primeres memòries presentades per l'IEC hi ha la del 7 de novembre de 1907, adreçada a l'alcalde de Barcelona «proposant la constitució d'una Biblioteca catalana». L'Institut la començà tot seguit i l'anà augmentant fins que, en el primer acte públic de la Institució, l'any 1914, posà la seva biblioteca a la disposició dels investigadors amb el nom de Biblioteca de Catalunya. Amb això donava compliment al punt 7 del Dictamen-acord d'ampliació del 1911, que diu, textualment: «La Biblioteca nacional començada per l'Institut, serà regida per una Junta [després dita Patronat] formada pel president i secretari de l'Institut i tres membres del mateix, designats per les tres seccions o instituts. Excepcionalment, i previ acord dels tres instituts, podran entrar a formar part d'aquesta Junta, encara que no siguin membres de l'Institut, persones que hagin prestat serveis extraordinaris a la Biblioteca i hi hagin fet donatius o dipòsits de gran valor, així com representants de les corporacions públiques que la subvencionin». Aquest text responia als criteris exposats per Prat de la Riba en la seva ja citada Comunicació del 4 de febrer de 1911, i aquest fou el criteri que regí el Patronat de govern de la Biblioteca de Catalunya fins a l'any 1939.

L'autonomia institucional

El període de la dictadura de Primo de Rivera comportà un trasbals per a l'Institut: les subvencions oficials que li havien permès de descabdellar les seves activitats científiques li foren retirades. La Diputació de la dictadura es féu càrrec dels seus nombrosos serveis i de la Biblioteca. Malgrat tot, i gràcies a subvencions privades, entre les quals sobresurten les de Rafael Patxot i de Francesc Cambó, mantingué un cert ritme de publicacions, i el període, de curta durada, no comportà sinó una sotragada passatgera.

Un cop passada la maltempsada, l'any 1930 la Diputació li retornà subvencions i serveis i li conferí «completa autonomia, tot conservant el seu noble protectorat econòmic», com deia Puig i Cadafalch en el discurs d'acceptació dels nous locals, cedits per l'Ajuntament, «contribuint la Diputació a pagar les despeses que ocasioni la restauració dels edificis i les instal·lacions i trasllat». El dia 30 de març de 1931, sota la presidència de l'alcalde de Barcelona, el comte de Güell, acompanyat de J. Maluquer i Viladot, president de la Diputació, i J. Puig i Cadafalch, president de l'Institut, se celebrà el lliurament «a l'Institut d'Estudis Catalans per l'alcalde de la ciutat en nom de l'Ajuntament d'ambdós edificis històrics la Casa de Convalescència i l'Hospital de la Santa Creu, al carrer del Carme per a la instal·lació de tots els serveis de l'Institut en aquella casa i de la Biblioteca en els grans locals de l'Hospital». Hom preveia un futur esplendorós per a l'Institut: «Per aquestes sales que l'Ajuntament ens dóna i que la Diputació restaurarà i adaptarà, hom veu passejar els físics, els matemàtics, els grans pensadors de l'esdevenidor, que formaran, amb els estudiosos de les altres disciplines, els escollits de la gran democràcia catalana», deia Puig i Cadafalch en aquell acte.

Era el reconeixement públic i explícit en boca del president de la Diputació: «L'Institut somiat era modest en els seus començos del 1907 [...], i s'és tornat avui una obra cultural de renom universal que ha portat arreu del món l'aire i la ciència de la Pàtria». I, en efecte, la Diputació de Barcelona, primer, i la Generalitat de Catalunya, després, donaren ple suport a la institució i la convertiren en eix de llur política científica.

L'adversitat

Ocupada Barcelona per les tropes del general Franco, l'Institut fou donat per desaparegut, la Diputació franquista s'emparà dels seus locals i suprimí el Patronat de la Biblioteca (que fou anomenada «Central», com a l'època de Primo de Rivera). A conseqüència de la repressió, els seus locals foren deixats en un abandó total (amb tots els materials de treball que hi havia dintre), si no cedits a d'altres organismes. El nou règim no podia veure amb bons ulls una institució que basava la seva actuació ensems en el rigor científic, en la catalanitat i en l'obertura internacional.

A poc a poc, però, els membres de l'Institut que no havien hagut d'exiliar-se s'anaren reunint en cases particulars, i a partir del 1942 reprengueren les reunions regulars clandestinament. Aquell mateix any eren nomenats nous membres per a substituir els difunts o com a adjunts dels exiliats. Sota la presidència d'homes de gran vàlua, com J. Puig i Cadafalch, Eduard Fontserè, Carles Riba, etc., i gràcies al tremp i a l'abnegació del nou secretari general, R. Aramon i Serra, que l'any 1942 ocupà el lloc de Ramon d'Alòs-Moner (mort l'any 1939) i hi sacrificà la seva vida privada i la seva obra científica, l'Institut fou un exemple en la llarga lluita de la resistència cultural catalana.

Amb l'ajuda d'alguns mecenes que sovint amagaren llur nom i, a partir del 1962, gràcies a l'ajut d'Òmnium Cultural, que li donà aixopluc al Palau Dalmases i el subvencionà, l'Institut continuà l'activitat a un ritme reduït i mantingué les relacions internacionals, que no solament eren importants en elles mateixes sinó que més d'un cop el salvaren del desastre total. L'any 1947, malgrat la prohibició d'editar llibres de ciència en català, reprengué les publicacions sense passar-les per la censura, amb el risc i les dificultats de tota mena no solament econòmiques que això comportava. La Secció Històrico-Arqueològica, entre la represa dels anys quaranta i l'octubre de 1982, quan retornà a la seva seu, publicà una trentena de volums vint-i-quatre de «Memòries»; la Secció Filològica, setze volums de la revista Estudis Romànics, amb un total de cinc milers de pàgines; la Secció de Ciències, seixanta volums dels «Arxius»; la novella Secció de Filosofia i Ciències Socials, cinc de «Treballs». Si hi afegim algunes publicacions generals i les de les societats filials sobretot de Biologia, d'Història Natural, de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i d'Estudis Històrics, el nombre de volums publicats en aquest temps d'adversitat és de gairebé dos centenars. Són una bona part de la matèria científica publicada en català durant aquest període de més de trenta anys de persecució.

La segona ampliació (1968) i les noves filials

Malgrat la repressió, la corporació prosseguí el seu continu creixement quan aquesta s'afeblí. L'any 1968 hom constatà que les matèries que eren tema d'estudi de la Secció de Ciències eren massa heterogènies i el funcionament de la Secció en resultava perjudicat. Llavors fou creada la nova Secció de Filosofia i Ciències Socials, a partir de la Secció de Ciències. Amb la creació d'aquesta Secció, l'Institut en tingué quatre. La nova secció creada ha desenvolupat activitats importants, entre elles la recerca sobre Llengua i comunicació.

Igualment, noves societats filials foren creades dins el marc de l'Institut durant aquest període difícil, que eixamplaren gradualment la incidència en la nostra societat científica: la Societat Catalana d'Estudis Històrics (1946), amb seccions d'Història, de Llengua i Literatura i d'Art i Arqueologia; la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials (1950), amb seccions de Dret, d'Economia i de Sociologia; la Societat Catalana d'Estudis Litúrgics (1969), i la Societat Catalana de Musicologia (1974).

El retorn a la normalitat

Tres fets han tingut importància per a retornar l'Institut a la seva condició de primera entitat científica dels Països Catalans. En primer lloc, el Reial decret 3118/1976, del 26 de novembre, signat pel rei d'Espanya, Joan Carles I, atorgà «reconeixement oficial a l'Institut d'Estudis Catalans com a corporació acadèmica, científica i cultural [...], l'àmbit d'actuació de la qual s'estendrà a les terres de llengua i cultura catalanes».

En segon lloc, la signatura del Conveni amb l'Ajuntament i amb la Diputació de Barcelona, el 12 de juliol de 1977, refeia el Conveni del 1931 i retornava a l'Institut la Casa de Convalescència, la seva antiga seu. La Diputació restaurà magníficament el local i, des de l'octubre de 1982, la institució s'hi instal·la novament. Al mateix temps, la Diputació barcelonina anà concedint anualment una subvenció important. També les altres diputacions del Principat i alguns ajuntaments sobretot el de Barcelona li donaren suport econòmic. Els ministeris de Cultura i d'Educació i Ciència del Govern de l'Estat feren, així mateix, aportacions per a obres d'infraestructura. Cal mencionar, encara, les aportacions de persones o entitats privades, com Òmnium Cultural i la Fundació Noguera, que eren aplicades a activitats concretes.

En tercer lloc, la inclusió de l'Institut d'Estudis Catalans en els Pressupostos de la Generalitat de Catalunya des de l'any 1980 a través de partides directes i, indirectament, per mitjà de subvencions, per a cursets i per a llibres, concedides per la CIRIT garantí a l'Institut el suport de la més alta institució del Principat.

La continuïtat en el creixement

Una nova conjuntura favorable permetia que l'Institut s'enfrontés amb èxit a una crisi de creixença. D'una banda, hom anava preparant la institució per assimilar les noves infraestructures tècniques que la informàtica feia possibles. De l'altra, continuava la revitalització de les antigues societats filials i n'eren creades de noves: els Amics de l'Art Romànic (1977), la Societat Catalana de Numismàtica i la d'Estudis Clàssics (ambdues del 1979) i la d'Ordenació del Territori (1980).

El nou desplegament

La instal·lació definitiva de l'Institut d'Estudis Catalans a la seva antiga seu de la Casa de Convalescència (a la darreria del 1982) féu possible la inauguració d'una nova etapa, amb l'ampliació del seu equip de membres per tal de cobrir més disciplines, l'establiment de noves infraestructures, l'extensió de la col·laboració científica amb d'altres institucions de dins i de fora del seu àmbit d'actuació i la creació de noves societats filials dedicades a activitats tradicionals que no havien estat treballades o a activitats noves. Cal subratllar que la preocupació per tot allò que significa innovació comptà amb l'aquiescència i la cooperació personal, sovint entusiasta, dels membres més antics de la corporació. Així, es relligaren dos vessants, la tradició i la innovació, que són indispensables per al progrés continuat d'una institució nascuda amb el segle XX.

Fou abordat el nomenament d'un bon nombre d'agregats, especialistes en matèries diferents no cobertes pels antics membres i procedents de tots els Països Catalans, segons un criteri sostingut des dels inicis. D'aquesta manera, hom assegurà la incorporació a l'Institut de noves generacions d'investigadors i es va arrodonir la participació en els seves tasques de científics procedents de tot l'àmbit. Els agregats complien així una múltiple missió, de competència científica, de rejoveniment i de representació territorial, dins la tònica d'exigència científica, de catalanitat i d'obertura que ha guiat l'Institut des dels seus primers anys i li ha valgut el reconeixement nacional i internacional.

Aquesta exigència i aquest esperit d'obertura propiciaren l'any 1988 la reforma dels Estatuts de la corporació. Després d'un llarg procés de debat, el Ple aprovà els nous Estatuts el 25 d'abril de 1988 i la Generalitat de Catalunya els va inscriure al Registre d'Acadèmies per la Resolució del 17 de maig de 1989 (DOGC núm. 1151, del 5 de juny de 1989).

D'aquests Estatuts convé destacar la possibilitat d'establir delegacions fora de Barcelona; la viabilitat de crear noves seccions; l'increment del nombre de membres numeraris de cada secció, que passà de set a vint-i-un, i la creació de la figura de membre emèrit, que permet als membres de més edat conservar tots els drets, però, al mateix temps, facilita la incorporació a les seccions de noves generacions d'investigadors.

Basant-se en els nous Estatuts, l'antiga Secció de Ciències es dividí en dues: la de Ciències i Tecnologia i la de Ciències Biològiques, i cada una de les actuals cinc seccions nomenà ja nous membres numeraris per a cobrir aquelles disciplines en les quals l'Institut, per raons històriques o perquè s'han desenvolupat recentment, no disposava d'especialistes. Juntament amb els Estatuts, la corporació aprovà el 27 de maig de 1988 el Reglament de règim intern, que estableix les funcions de cada un dels òrgans de l'Institut, així com els procediments que cal seguir en cada cas. Tots els càrrecs de govern ho són ara per elecció, i la durada dels mandats és de tres anys, prorrogables una sola vegada. El procés de reestructuració culminà el 27 de novembre de 1989 amb l'elecció, d'acord amb la nova normativa, del Consell Permanent, format pel president, el vicepresident, el tresorer, el secretari general i els presidents de les seccions.

L'Institut avui

El paper de l'Institut d'Estudis Catalans dins de la comunitat científica i la societat en general s'ha consolidat en els darrers anys i ha agafat un nou impuls amb la incorporació de nous membres numeraris. Es pot dir que l'Institut acull avui una bona part de l'elit científica de l'àmbit lingüístic català, la qual cosa genera confiança en els poders públics i configura el paper d'una institució amb un fort nivell d'influència en la societat catalana. Una bona mostra d'aquesta influència és la publicació, el mes d'octubre de 1995, del Diccionari de la llengua catalana, que fa palesa la capacitat de l'Institut d'assolir allò que estatutàriament li pertoca amb el màxim de qualitat exigible. Aquesta obra ha tingut un gran ressò públic que demostra la necessitat que la societat en tenia i l'oportunitat de la seva realització.

Tanmateix, el Diccionari de la llengua catalana representa solament una part de l'activitat de l'Institut. La gran obra lexicogràfica dels anys vint continua, amb eines i metodologies modernes, amb l'elaboració del Corpus Textual de la Llengua catalana, que aplega més de cinquanta milions d'ocurrències, degudament lematitzades, que permetrà la concepció i l'elaboració de nous diccionaris i que estarà a l'abast dels investigadors per a qualsevol tipus de recerca sobre la llengua.

Els centres propis o vinculats són un referent de l’impuls assolit per l’Institut amb les tasques de recerca que té encomanades.

Altres projectes actuals mantenen la tradició instaurada per les primeres activitats de l'Institut al començament del segle xx, com la participació activa de l'Institut en el Parc Arqueològic de Guissona o en la zona arqueològica de la Vil·la dels Ametllers a Tossa -imatge actualitzada d'aquell Servei d'Excavacions Arqueològiques-, o la creació d'una base de dades d'art romànic català, que reprèn la línia de Puig i Cadafalch.

Amb les seves seccions i societats filials, l'Institut promou i desenvolupa la recerca en els diferents àmbits de la ciència i de la tecnologia, però principalment en la de tots els elements de la cultura catalana. La institució és, abans de res, un centre de catalanística, amb la realització de projectes de llarg abast, com són l'elaboració de corpus documentals o de grans edicions crítiques.

L'Institut ha signat convenis de col·laboració amb totes les universitats dels Països Catalans i amb el Consell Superior d'Investigacions Científiques. Com a membre que és de la Unió Acadèmica Internacional, participa en projectes d'àmbit internacional impulsats per aquesta corporació.

L'activitat científica i acadèmica de l'Institut queda reflectida en les sèries de monografies o les revistes periòdiques que editen les seccions i les societats filials.

L'Institut ha procedit recentement a la modificació d'aquells Estatuts de què es dotà l'any 1989. Els Estatuts vigents, des que han estat publicats al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, han de permetre encara una nova ampliació del nombre de membres que vetllarà per l'equilibri territorial; la possiblilitat de crear seus a més de les delegacions que recollien els antics Estatuts i, finalment, dotarà la institució d'un nou procediment en l'elecció de l'equip de Govern.


FAPAC. Tots els drets reservats