FAPAC


Benvinguts a la AMPApèdia, l'enciclopèdia lliure de la FaPaC


Aquest és un projecte col·lectiu destinat a construir una base de coneixement útil per al moviment associatiu dels pares i mares dels alumnes. Esperem que us sigui útil per a les vostres consultes i, si pot ser, esperem que hi afegiu també les vostres aportacions.

Per crear nou contingut heu de registrar-vos a la web, i després aneu aquí.

Per a qualsevol dubte consulteu l'ajuda.

Animeu-vos a crear un article sobre la història de la vostra AMPA o el vostre centre educatiu. També podeu fer un article sobre algun coneixement que teniu.


Nota: La FaPaC no se'n fa responsable de la veracitat dels continguts dels articles creats. Si trobeu alguna cosa incorrecta o difamatòria, sisplau fes-nos-ho saber per rectificar-ho.


 

Categories

Pàgina Aleatòria

Impost sobre activitats econòmiques

Què grava?

L’Impost sobre Activitats Econòmiques grava totes les activitats que suposen l’entrega de béns i la prestació de serveis.

Qui l’ha de pagar

L’han de pagar totes les associacions que entreguin béns o prestin serveis en el desenvolupament de les seves activitats amb un import net de la xifra de negocis superior a 1.000.000 € a l’any.

L’absència d’ànim de lucre i, ocasionalment, de contraprestació econòmica, no alliberen en cap cas, de l’obligació de pagar-lo.

Biografia Aleatòria

Collaso i Gil, Josep

Collaso i Gil fou alcalde de Barcelona. Fou un alcalde liberal i va obrir la primera escola municipal, Aquesta escola seguia el mètode Montessori i es va obrir en un pis del carrer de Balmes. Durant l'època republicana es va crear una escola amb el seu nom, i avui és el CEIP Collaso i Gil..

Història Aleatòria


Ceip Gironella (Gironella, Barcelona)

Els primers anys d'escola pública

En acabar al Parvulari de la Plaça de l'Ajuntament, al voltant dels 7 anys, vaig començar en una escola gran i nova, un centre que hauria de ser exemplar. L'escola de mitjans dels anys 30 estava pensada per a educar i ajudar a créixer nens i nenes en els valors democràtics i de lliure pensament i, també, per a aprendre a ser respectuosos amb les persones.
Les coses no devien anar gairebé al nostre país. Però, sortosament, la quitxalla en vivíem al marge. Les nostres ocupacions eren aprendre a llegir i a escriure, les quatre regles de matemàtiques i, les nenes, també cosir. Però, per sobre de tot, créixer i jugar a fer Logocom els grans.
Acabada la guerra, el setembre, quan vam poder tornar a l'escola tot va ser diferent: el piano va ser trinxat, la biblioteca fou abandonada, els radiadors no cremaren més a l'hivern, a penes teníem llibretes, llapis i llibres... De cop i volta no poguérem parlar en la nostra llengua i cançons i poemes que formaven part de la nostra cultura varen ser substituïts per uns altres que no eren gens significatius per nosaltres. Encara recordo la fugida obligada del Sr. Navarro i la misèria soferta per la seva família.
De totes maneres, si alguna cosa m'enlluerna i em fa somniar en la possibilitat de tornar a ser uns nena és veure una caixa de colors ben arrenglerats quan bado davant una papereria. Que Déu faci que tota la quitxalla no els hagi d'estalviar mai i que els seus pares i mestres els ensenyin a tenir-ne cura i a valorar la sort que tenen.

Pepeta Lladó i Serra

L'escola pública després de la guerra

D'aquesta escola en tinc molt bons records fins que es va acabar la guerra.
Quan van tornar a obrir-la no semblava la mateixa. La manera de fer va ser totalment diferent d'abans de la guerra: Al matí a l'entrar resàvem, a la tarda passàvem el rosari i quan sortíem tornavem a resar. A part d'això, també ens feien parlar el "castellà", cantar el himnes del règim saludant davant la bandera espanyola... O sigui que per l'ensenyança ben poc temps ens quedava.
El record més punyent que guardo ara us l'explicaré: un dia la mestra ens va dir a totes que demanéssim a casa si ens deixàven fer de falange, de moment voluntari. La meva mare em va dir que no. L'endemà, sense jo, vàren ser tres més les que s'hi van negar. Van tornar a insistir per escrit, els pares havíen de signar un paper i ens amenaçaren que si no feiem de falangistes ens expulsarien de l'escola. Tot i així, les quatre famílies no el vam signar.
De l'escola no ens en van treure, encara que d'alguna manera ens ho van fer pagar car, titllant-nos de "rojas". Doncs fins i tot, quan ens passejàvem pel carrer, unes quantes ens venien al darrera a cridar-nos: "roges, roges, sou unes roges", sense cap motiu.
I tot era per no haver obeït el que ells ens volien obligar a fer.
Ah! i una altra cosa, la neteja de classe ens la feien fer a nosaltres el dissabte al matí.

Teresa Morera

Escuelas Milans del Bosch: de 1946 a 1956

A l'esquerra els nois, a la dreta les noies i al mig el parvulari. El pati ple de terra i rocs, amb un gronxador fet amb una biga de fusta i uns quants totxos. Els jardins magnífics, l'estany ple de peixos de colors i la glorieta plena de roses.
Donya Julia i Donya Esperanza es cuidaven dels més petits. Dues velletes amables i amb molta paciència. La senyoreta Pilar, tutora de les nenes de 6 a 8 anys, molt sèria però eficient.
Les de 8 a 10 anys, amb la senyoreta Mari, per mi una de les persones més bones que he conegut: quantes vegades anàvem a casa seva, una caseta de les que hi ha al costat del jardí, perquè havíem d'acabar un dibuix per al dia del pare, o una labor per al dia de la mare?; no hi planyia les hores i a més ens preparava berenar per a totes. Quines estones més entranyables.
La senyoreta Rosa donava classe a les nenes d' 11 a 14 anys, i també feia classes de Batxillerat i Comerç. També en tinc un bon record, si no fos pels metres i metres de punta al coixí que em va tocar fer per unes estovalles a l'Església i una casulla de capellà en motiu de l'any Eucarístic.
No sé si el pas del temps ens fa veure les coses més maques, o si realment ho eren, el cert és que per mi és una gran satisfacció haver passat el meu primer aprenentatge a l'Escola Pública de Gironella, on ara tinc el goig d'acompanyar-hi el meu nét.


M. Àngels Riu

L'escola dels anys seixanta

No és que tingui un record molt clar de la meva etapa escolar. Estàvem en plena postguerra, dúiem a terme un tarannà que es repetia dia a dia, i que no entenia molt bé. Cada dia a l'hora d'entrar a l'aula, ens havíem de posar en fila d'un, i cantat el "Cara al sol" tot hissant la bandera d'Espanya, i abans de sortir es tornava a repetir, amb cants paramilitars.
A primer, vam tenir un mestre que es deia Ginés Flores Salinas, em va quedar gravat aquest nom. Els anys següents van ser monòtons. A tercer curs ens feien fer una divisió, un problema, una arrel quadrada i un dictat cada matí. I els dies que no hi havia mestre, o que abandonava la classe a la meitat, per motius que desconeixia, hi havia un encarregat de la classe que controlava el nostre comportament: quan arribava el professor, si algú s'havia passat de la ratlla, li aplicava un càstig que acostumava a ser el de picar-nos amb un regle a la mà o donar-nos un cop al cap, i a mí me l'havien aplicat més d'una vegada!.
Al curs de tercer de batxillerat em va marcar el fet que ens tocava fer llatí com a matèria troncal, i que, en canvi, no la fèiem perquè el mestre no en sabia.
A les hores del pati, es jugaven uns partits de futbol amb molt d'entusiasme. Quan era dels petits, veia com hi jugaven els més grans, al pati de baix, i semblaven de de primera línia mundial. Anys més tard, ho vaig poder experimentar i gaudir personalment.

Josep Dalmau i Camprubí

Les nacionals: anys setanta

Venia d'una acadèmia de nenes, vaig entar a les nacionals a quart d'EGB. Em va impactar: una classe plena de nens, només hi havia 4 nenes, i jo 5. El primer any també em va sobtar que només tenia mestres homes, als quals tots s'anomenaven Don i alguna cosa més: Don Pascual, Don Joaquín, Don Fernando, etc. Teníem el retrat d'en Franco a la paret però no li cantàvem res, ni tampoc resàvem. Els mestres canviaven sovint, tan sovint que quan havíem fet 4 lliçons del llibre, n'arribava un de nou i tornàvem a començar "por el principio" ens deien.
Els llibres de text sempre van ser en castellà, el català no es feia servir a la classe, només al pati i entre els que ens sabíem catalans. Anys més tard amb els amics de parla castellana vam haver d'esforçar-nos per canviar d'idioma… Jo encara ara, inconscientment, el càlcul mental el faig en castellà.

Fina Lladó i Font

Col.legi Públic de Gironella: els anys noranta

És inevitable guardar-ne un entranyable record. Enguany farà 6 anys que en vaig marxar.
Nosaltres arribàvem de fer el parvulari a "El Solc", a la Plaça de l'Estació. Recordo perfectament el meu primer dia a l'escola: era l'any 1991, i allò era un canvi molt gran, l'autocar ens va deixar a les portes del col·legi, tant bon punt vam entrar a l'escola, ens vam dir: "ja som grans".
Malgrat no ser-ne conscients, evidentment, vàrem coincidir amb el llançament de la nova llei d'ensenyament espanyola, la LOGSE, la reforma, que afectava plenament l'ensenyament primari. Enrera quedava l'EGB. Enrere, encara més enrere, quedava la imposició lingüística. Ni sabíem que allò tan normal per nosaltres, la nostra llengua, no era autoritzada feia poc més de 10 anys. Fins i tot a molts alumnes els sobtà l'aprenentatge del castellà. Un fet significatiu de la nova situació política i educativa al nostre país.

Raül Flores

El CEIP Gironella

Des de P-3 a 6è, tots hem viscut moments importants, divertits i màgics de la nostra vida.
Records de la nostra estada a l'escola de Gironella podríem dir: els mestres, els companys, les colònies, les excursions, l'hora del pati, ... però els records negres que ens quedaran són els deures!, els exàmens!, els càstigs!, eh què sí, nois i noies?
Però ens ha agradat més, i ens agradarà sempre, és com ens han ensenyat els mestres a escriure, a dibuixar, a cantar, a pintar, a fer operacions i moltes coses més que també ens han ensenyat, com a ser responsables, no ser despistats, bona educació, ...

Els alumnes de 6è (curs 2002-2003)


FAPAC. Tots els drets reservats