FAPAC

Article Àlex Castillo "La darrera classe de religió...o era doctrina? (Diari de l'Educació, 12/03/2015)

LA DARRERA CLASSE DE RELIGIÓ...O ERA DOCTRINA?
 
En plena precampanya electoral, el govern estatal decideix tirar la pedra del nou currículum de religió. Sense amagar la mà. Així, de sobte, damunt d’una societat cada cop més laica. Què pretenen amb una atzagaiada tan inoportuna? Es podria pensar que realment la substància grisa és un element que no abunda en molts dels caps pensants del Partit Popular. Aquesta seria l’explicació senzilla. Són així. Res més a valorar. I per a molta gent és realment l’explicació més plausible. 
 
Però potser no tot és tan clar. Les vinculacions entre govern i grups fonamentalistes religiosos són conegudes. Verges condecorades, referències a marededéus i sants en discursos sobre temes importants. No són ganes de fer el ridícul. Honestament, aquesta gent creuen que tenen la missió de salvar la societat, les nostres ànimes esgarriades. Això és un avís molt seriós. Tothom sap on ens pot portar un camí com aquest quan les consideracions són d’ordre espiritual i no material. 
 
Ha estat una imposició dels bisbes o ha estat una imposició dels integristes del govern als bisbes més flexibles, que també hi són? Aquests dies en què les famílies han de triar escola per als seus fills, aquesta pedrada resulta un autèntic gerro d’aigua freda per a moltes escoles confessionals que no es resignen al paper d’educar seminaristes. 
Alguna d’aquesta gent encara creu que tornaran els anys 50 amb les sotanes, la manca de cafè i la minsa llibertat. Però no ens enganyem, els temps són uns altres i caminen en la direcció oposada, només cal fer un cop d’ull al carrer per veure sofisticades màquines de cafè, pantalons estripats acabats de sortir de fàbrica i un món relativament lliure en molts aspectes (no en tots, però infinitament més lliure que la dictadura que va governar els nostres pares).
 
Potser el que no han paït del tot alguns sectors reaccionaris de l’església és la possibilitat de ser bona persona lluny dels seus dogmes, llatins i lletanies. Deia Nabokov que la novel·la més trencadora seria la història d’un ateu que morís en pau envoltat dels seus fills i néts. Ara ja en coneixem molts casos. Grans persones que malgrat no pertànyer a cap església han tingut una vida plena i feliç. Potser això és el que molesta. Què hi farem. Que cadascú faci allò que cregui que ha de fer sempre que no perjudiqui els altres. Tan senzill com això, ni més ni menys aquesta és l’ètica comuna que hem de seguir els qui vivim en societat. 
Com a final d’aquesta reflexió cal dir que no som les associacions de mares i pares les que boicotejarem l’assignatura de religió, és l’església integrista la que ha decidit quedar-se sola. La que no vol cap altra companyia que no sigui la dels seus adeptes més incondicionals. Si no abunden, no és cosa de les AMPA, potser això obeeix altres designis.
 
D’aquí a uns anys, quan s’estudiï la història del catolicisme, sens dubte es parlarà molt d’aquest decret i dels seus efectes contraris als desitjats. Sembla que els fonamentalistes catòlics no saben res de bumerangs i acusaran tothom del cop que ells mateixos s’acaben de donar. En un primer moment els cops no fan mal, després provoquen efectes contundents. A falta de FAI, fills i néts de falangistes semblen disposats a buidar esglésies i convents. Això sí, aquest cop sense foc ni violència. I és que el món evoluciona. Ironies de la vida. 
 
Àlex Castillo, president de FaPaC
 
Llegir l'article publicat a El Diari de l'Educació.

FAPAC. Tots els drets reservats